Col·lectiu LGTBIQ de Lleida

La revolució silenciosa

Abel Huete, Vicepresident de l’Associació Colors de Ponent.

bus_transfobiaDavant la polèmica sorgida fruit de la campanya de Hazte Oír.org, observem perplexos les xarxes socials i els mitjans de comunicació. La caixa de pandora s’ha obert i les diverses opinions es manifesten, es despullen les intencions i es fan evidents les postures personals en vers el fet trans, en vers la realitat de les persones LGTBI.

Com a Colors de Ponent ens hem vist obligades a aixecar la veu.

Les persones que integrem l’entitat sempre hem apostat per una revolució silenciosa; cada dia ens mirem al mirall, ens reconeixem en part, tractem de veure’ns dins de la persona que veiem al mirall i… què difícil és de vegades! Tractant de fer les paus amb nosaltres mateixos sortim de casa i ens trobem amb la mirada de l’altre, sabem el que pensa “és un home o una dona?” “és una dona que es vesteix d’home?” endevinem per l’expressió del seu rostre les opinions que succita la nostra expressió de gènere, però ja no acotem el cap sinó que l’aixequem, somrient ens visibilitzem i arribem a la feina i aquest fet es va repetint una vegada i una altra; ens trobem en la mirada de l’altre i desitjaríem amb tot el cor trobar afecte en els seus ulls però sembla que encara no és possible, però aquesta és la nostra revolució silenciosa; seguir visibilitzant-nos malgrat l’hostilitat. Sortim de casa, dos homes i dues dones agafats de la mà i de nou la mirada de l’altre, l’aprovació o la desaprovació, de nou com cada dia, però decidim no deixar-nos les mans, és més, em miro als ulls a la meva parella i li faig un petó, perquè no me n’avergonyeixo d’estimar-lo, i si la gent segueix mirant, doncs que mirin. Aquesta és la nostra revolució silenciosa. Quan la meva filla no sap a quin lavabo anar perquè la societat l’obliga a sentir-se, ser i expressar-se en un 100% com a home o com a dona, quan l’agafo de la mà i li dic que junts entrarem al lavabo que vulgui, que aquest fet no canvia qui ella sent que és, aquesta és la nostra revolució silenciosa. Quan després d’un taller sobre diversitat afectivo-sexual abracem a una criatura que se sent sola i maltractada per voler jugar a futbol quan els seus companys esperen d’ella que jugui a nines. Quan mirem als ulls a l’adolescent que sent que és presoner d’un cos que no voldria, quan li diem que tot està bé, que el més important és el que sent que És i no l’embolcall i que pot canviar tot allò que vulgui i que allò que no pot canviar, plegats apendrem a estimar-ho. Aquesta és la nostra revolució silenciosa. Quan fem de pare i mare de l’adolescent que es veu obligat a callar perquè a casa seva el rebutgen per ser qui és. Aquesta és la nostra revolució silenciosa. Quan ens mosseguem el llavi entre llàgrimes al saber que la criatura que ahir acompanyàvem i tractàvem d’empoderar ha decidit posar fi a la seva vida i malgrat això, tornem a començar el dia sortint al carrer, trobant-nos amb la mirada estranyada de l’altre i seguim caminant amb el cap ben alt, per donar sentit a la mort dels qui ens han deixat, confiant en què sortir al carrer cada dia farà que algun dia la gent com nosaltres deixi de sofrir en soledat.

Aquesta és la nostra revolució silenciosa i la realitat que vivim cada dia.

Aquesta és la nostra revolució silenciosa però de vegades cal cridar.
Cal aixecar la veu ben fort per dir prou.

Si parlem de llibertat d’expressió, és fàcil pensar “i per què tu pots dir la teva i els altres no?” En el que respecta als drets de les persones, només hi pot haver lloc pel respecte. I això no és negociable. A tots i totes qui creieu en “l’adoctrinament del lobby gai”, com m’agradaria que miréssiu als ulls a les persones i criatures a qui esteu atacant, com m’agradaria que coneguéssiu el seu patiment, com m’agradaria que les poguéssiu abraçar i que us expliquessin com n’és de complicat estimar-te i viure a través de qui ets en aquesta societat. Com m’agradaria que deixéssiu caure aquells pensaments que us separen de les persones que no encaixen amb el vostre dogma ridícul. Què petit és el vostre món. Quanta enriquidora diversitat esteu fent fora de les vostres vides. Quant de mal pot arribar a fer el vostre missatge.

No vull entendre’m més, només deixa’m fer-te una reflexió: posem per cas un adolescent, fa anys que no sent el gènere que la biologia li ha assignat, lluita cada dia contra ell mateix per dissimular-ho, tracta de posar-se la roba que la societat considera que correspon al seu sexe, tot i així en arribar a l’escola sempre hi ha algú que el crida “maricón”. Al pati de l’escola ha d’estar-se en un racó sol perquè la resta l’ha apartat, veu a una professora, li agrada el seu vestit i voldria portar-lo ell també i somriu pensant en la idea, però sap que la realitat és una altra, que no pot ser, que la societat no ho acceptaria. A casa ho va insinuar, el pare es va posar furiós dient que d’aquest tema no em volia sentir a parlar. Acaben les classes, tot segueix igual, ell dissimulant i dins seu plorant. Surt de l’escola i veu passar un autobús amb unes lletres pintades. Deixa’m que et pregunti, quin és el missatge que voldries que llegís?

platerin

Tweet de @platerin del 28/02/2017

'Encara no hi ha comentaris' => ",

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. Cliqueu l'enllaç per a més informació.

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close